L'HOME QUE PERDIA ELS BOTONS
Tot sovint, el centre de la vida ens pot arribar a semblar les seves afores.
Com quan una fornera ens demana si volem la barra de pa més feta o la menys torrada, i responem: ”una de cada”.
Jordi Panareda ens presenta un espectacle de superació personal. De la consciència de l’home únic davant l’univers, el que s’hi acosta amb les seves pors i els seus dolors, el que les entoma amb valentía, el que és capaç de donar-li voltes (i de ser a vegades envoltat també per elles o esdevenir l’eix de les voltes que les circumstàncies ens donen).
Hi veiem l’home que porta el seu pes al damunt, l’existència, la remor del dia a dia, els errors i els accidents i la dignitat de cada passa. Qui navega a través dels elements, perseguint al mástil, veient-se capturat i atrapat per ell, fins a festejar-lo i domar-lo, en un símbol reflexiu de veure’s a un mateix també domat i educat per la vida.
No hi manca un moment de retrobar el nen, la puresa buscada per l’home que després de mil naufragis i escomeses reconeix la valuosa olor de la innocència. I després, finalment, un acostament a la companyía, a l’absolut reconeixement que som molt poca cosa si no podem compartir-nos.
L’obra exhibeix gran técnica de circ, fent niu a l’espectacle de carrer, convidant a l’emoció i a la reflexió. Una fantástica i honesta rua de sinceritats que de segur faràn cau en totes les ànimes sensibles.