EL DIABLO COJUELO
Als pallassos de Rhum els encarreguen fer un clàssic i se'l prenen com una gran ocasió. No volen que els seus néts es diguin “El meu avi va començar pallasso i d'aquí no va passar”. Volen que es diguin: “El meu avi va començar pallasso, però es va esforçar i va acabar fent clàssics, que són la cultura, la dignitat i el futur”. Trien -perquè no n'hi havia cap altre a la llibreria- El Diablo Cojuelo de Luis Vélez de Guevara (subtitulada Novela de la otra vida traducida a esta) . Així és com comencen a enredar-se dues trames: la de la boja obra de Vélez -tractada amb molt de respecte i amb alguna llibertat- i la d'una companyia sempre a punt de fracassar -com pallasso- en el seu esforç per portar-la a escena.
I és així com personatges del segle XVII i pallassos del XXI aixequen teulades i viatgen per les terres i els aires d'una Espanya esperpèntica.