Orff, Carmina Burana
El repertori simfònic sempre ha estat una de les millors referències per valorar la qualitat d´una orquestra operística, més enllà del fossat del seu teatre. Sota aquesta inspiració, el titular de l´orquestra del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons, sempre ha defensat que una orquestra d´òpera ha de mostrar prou flexibilitat per encarar altres repertoris. En aquest cas, ens proposa una obra misteriosa i singular, Carmina Burana, una de les peces de música clàssica que forma part avui en dia indiscutiblement de l´imaginari popular, tant per les seves grans versions clàssiques com per l´apropiació que n´ha fet la cultura diguem-ne no clàssica (del jazz, el rock i el hip-hop fins a les bandes sonores de pel·lícules com ara Excalibur). Música salvatge, directa i contundent, que ens pot entusiasmar perquè parla sobre beure com si fos l´últim dia i llibertinatges de tota mena, però que al mateix temps, ai!, conté reflexions angoixades sobre la nostra mortalitat. Inspirat en un recull de poemes medievals del segle XIII, Carl Orff, el seu compositor, va crear, sens dubte, una de les partitures immortals del segle XX que encara avui apel·la a les nostres emocions amb cantants al límit, una orquestra a tot drap sobre ritmes enfollits i percussions desenfrenades. El que dèiem: música que no s´oblida.