El meu pare és el Lear, però no ha entrat mai en un teatre. Jo soc la Cordèlia i soc directora de teatre. Com ella, buscaré el Lear, m'atreviré a mirar-me'l i intentaré perdonar-lo. I ho faré des d'un escenari. Cada nit, un actor diferent serà Lear, serà el meu pare, serà un pare possible, un que sí que vulgui seure en un teatre i parlar.
Aquesta versió-simulacre d'El rei Lear aspira a ser una porta oberta a pensar com ens relacionem amb els nostres pares, els biològics però també els metafòrics, començant per William Shakespeare. És una autoficció a partir d'un clàssic o un clàssic autoficcionat, i tant de bo que no sigui cap de les dues coses. És una peça sobre l'origen, sobre com ens empaita tot allò que va passar abans nostre, encara que vulguem ignorar-ho. Sobre com ens construeixen els qui ens precedeixen. Sobre com inventar una vida que et pertanyi sense oblidar el passat. Sobre com imaginar altres finals possibles. És també una audició, o un assaig, allò que passa abans que passi tot, el lloc just abans que alguna cosa prengui la seva forma exacta. El moment exacte en què encara tot és possible.
— Andrea Jiménez