Després de la brutal sacsejada que va suposar la mort de Marc Lloret, un dels pilars de la banda, Mishima han trobat en el seu exemple i la seva memòria la força per a redoblar una proposta artística sempre entre la comunió i la catarsi. En el tercer aniversari del seu últim àlbum, L’aigua clara (2022), guarden fidelitat a la distància curta, al contacte estret amb l'audiència, a la comunicació horitzontal d'un repertori que ha fet història.
Cançons com a rastres de pintallavis, que parlen del declivi de l'home públic, aquell que anomenava a casa, recollia les fotos i pagava la multa, però que mantenia la set tota la vida; cançons que ens van ensenyar l'ordre i l'aventura, que no existeix l'amor feliç, que l'ànsia cura i que ho som tot i res. Una vegada molt personal d'entendre el rock, allí on es troba amb la chanson, Tin Pa Alley i l’indie, que -nou discos d'estudi i centenars de concerts després- ha jugat un paper crucial en la renovació de la música popular a Catalunya.