TORNAREM A SER LLIURES
Que ningú esperi cap discurs polititzat ni gratuïtament recontextualitzat dels tòpics que encara campen pel món sobre el Bob Dylan més reivindicatiu. Si Gerard Quintana i Jordi Batiste han decidit tornar als escenaris per versionar de nou el repertori del poeta més gran que ha existit en la història del rock’n’roll és perquè l’única revolució possible en aquests temps tan difícils ha de procedir des de dins d’un mateix.
En una segona vida d’Els Miralls de Dylan, Quintana i Batiste han incorporat temes més recents com Not dark yet (No és fosc del tot) o Everything is broken (Tot està trencat) al costat de melodies antigues i inoblidables com “All allong the watchtower” (Des de la talaia) o Chimes of Freedom (Repics de llibertat). És una visió àmplia de l’artista com ho va ser durant la primera etapa del projecte, des del 1998 al 2002, quan el cantant més carismatic del rock català, Gerard Quintana, i una de les veus més originals de
l’ona laietana, Jordi Batiste, van ajuntar-se per anar més enllà dels tòpics de l’obra d’un geni. Llavors van publicar dos discos, “Els miralls de Dylan” i “Sense reina ni as”.
Deu anys després, tornen als escenaris sense discos, amb el suport musical d’una web on pengen els videos de les noves adaptacions, interpretats a llocs intencionats com el cim del Carmel, sobre una estructura antiaèria de la Guerra Civil. Les seves bales, però, ressonaran amb força en els directes, concerts de petit format amb els que recorreran tots els Països Catalans, acompanyats dels guitarristes Francesc Bertran i Amadeu Cases.
L’espectacle es titula Tornarem a ser lliures, emulant el clàssic de Dylan, “I shall be released” (1967). Una cançó que va esdevenir simbólica i que en els anys noranta ja versionava en Gerard Quintana al capdavant de Sopa de Cabra, igual que també ho han fet Joan Baez, The Byrds, Joe Cocker, Nina Simone, U2 o Wilco.
Tornaré a ser lliure és la història d’un presoner que es nega a perdre l’esperança d’un final feliç. Pot semblar més vigent que mai, però que ningú es conformi amb una lectura plana. Ni els mateixos Quintana i Batiste proposen una mirada tancada, sinó que volen obrir-la a tothom qui se’ls escolti, com qui encèn una llum. I és que, com deia el mateix Dylan: “Quan em mori, la gent interpretarà tot a les meves cançons, fins a l’última punyetera coma. Merda! Si ni jo mateix sé que signifiquen…”